Iep! Salutacions a tothom! ;)
Els nens s'ho passen teta per aquestes terres. ;) El Baraut us va explicar que sortíem de Coyhaique per seguir cap al nord i... Així ha seguit.
Autostop fins a Puyuhuapi
Vam estat poc més de 5 minuts fent dit i ens van recollir per a fer uns quants kilòmetres cap al nord. Carretera lenta per les obres i trams de "ripio", que és com anomenen a la carretera no asfaltada. Un altre cotxe un tros més fins a Villa Mañihuales. Allà vam decidir fer un cafè: feia estona que no menjàvem i ens el mereixiem. Entrem a un "baretu" demanem cafè, que és un soluble, com sempre. Mentre esperem que es refredi, ens adonem que estem rodejats de decoració de militars i diverses imatges del senyor Pinochet (dictador xilè fins el 1990); mal auguri, ara veureu perquè.
Seguim caminant per la carretera i fent dit, durant 4 hores! Passen pocs cotxes i ningú ens carrega, una solana matadora i rectes de més de 5 kilòmetres... (Fer un cafè sota la mirada d'en Pinochet ens ha jugat una mala passada). Finalment ens carrega un home encantador (el Ricardo) que és molt amable. Resulta que venia de Coyhaique (com nosaltres) de socórrer el seu fill que havia tingut un accident de cotxe; res greu. Vam fer més de 100km amb ell i vam parar a un parell de mini-santuaris a encendre unes espelmes a Sant Sebastià; petició expressa de la seva dona. Va resultar que ells tenien un "hospedaje" bé de preu i, per tot, ens va semblar indubtable que havíem de tornar-li el favor, i "fer gastu" a casa seva.
Vam estat poc més de 5 minuts fent dit i ens van recollir per a fer uns quants kilòmetres cap al nord. Carretera lenta per les obres i trams de "ripio", que és com anomenen a la carretera no asfaltada. Un altre cotxe un tros més fins a Villa Mañihuales. Allà vam decidir fer un cafè: feia estona que no menjàvem i ens el mereixiem. Entrem a un "baretu" demanem cafè, que és un soluble, com sempre. Mentre esperem que es refredi, ens adonem que estem rodejats de decoració de militars i diverses imatges del senyor Pinochet (dictador xilè fins el 1990); mal auguri, ara veureu perquè.
Seguim caminant per la carretera i fent dit, durant 4 hores! Passen pocs cotxes i ningú ens carrega, una solana matadora i rectes de més de 5 kilòmetres... (Fer un cafè sota la mirada d'en Pinochet ens ha jugat una mala passada). Finalment ens carrega un home encantador (el Ricardo) que és molt amable. Resulta que venia de Coyhaique (com nosaltres) de socórrer el seu fill que havia tingut un accident de cotxe; res greu. Vam fer més de 100km amb ell i vam parar a un parell de mini-santuaris a encendre unes espelmes a Sant Sebastià; petició expressa de la seva dona. Va resultar que ells tenien un "hospedaje" bé de preu i, per tot, ens va semblar indubtable que havíem de tornar-li el favor, i "fer gastu" a casa seva.
A Puyuhuapi
És un poblet petit que va créixer com a refugi d'exilats alemanys, a la costa d'un fiord del Pacífic. Rodejat de muntanyes i amb una carretera bastant "malparida" per la orografia del territori. Vam fer una passejada per la costa i, oh sorpresa!, vam veure un grup de dofins saltant a 50m de nosaltres! (I gratis!!! :P).
Anem al super a comprar i, en honor al Pujantell, comprem un bric de vi "el Gato", que ell va comprar a el Chaltén i ens va agradar prou. Ens fem el sopar, macarrons amb pernil dolç (increïble!!), gotets de vi i a dormir ben plans. L'endemà al matí fem dit per arribar al parc nacional de Queulat (a 10km del poble) i ens carreguen dues dones angleses jubilades i ex-bomberes, super simpàtiques, que fa mesos que viatgen per Sud-amèrica. Al parc, bàsicament hi anem a veure el "ventisquero colgante"; un glaciar enfilat a un coll. Ben bonic i caminada ben fàcil. ;)
És un poblet petit que va créixer com a refugi d'exilats alemanys, a la costa d'un fiord del Pacífic. Rodejat de muntanyes i amb una carretera bastant "malparida" per la orografia del territori. Vam fer una passejada per la costa i, oh sorpresa!, vam veure un grup de dofins saltant a 50m de nosaltres! (I gratis!!! :P).
Anem al super a comprar i, en honor al Pujantell, comprem un bric de vi "el Gato", que ell va comprar a el Chaltén i ens va agradar prou. Ens fem el sopar, macarrons amb pernil dolç (increïble!!), gotets de vi i a dormir ben plans. L'endemà al matí fem dit per arribar al parc nacional de Queulat (a 10km del poble) i ens carreguen dues dones angleses jubilades i ex-bomberes, super simpàtiques, que fa mesos que viatgen per Sud-amèrica. Al parc, bàsicament hi anem a veure el "ventisquero colgante"; un glaciar enfilat a un coll. Ben bonic i caminada ben fàcil. ;)
 |
| Trencant de "el Gato", imaginem que és on fan el vi |
 |
| Costa de Puyuhuapi, amb risc de tsunamis!! |
 |
| Ventisquero colgante i els dos casserrencs |
Autostop + bus fins a Futaleufú
Ens toca de nou moure'ns perquè se'ns acaba el viatge i volem arribar a Futaleufú el mateix dia. Estem 1 horeta a la carretera i ens adonem de la diferència entre ser noi o noia fent autostop: un camió es para 100m després de nosaltres, ens pensem que ens vol carregar, hi anem, veiem a baixar 3 noies i el camió marxa pocs metres abans que hi arribem. Les noies ens diuen que li han dit que hi anàvem, però el camioner no li ha interessat. Ja ens havien dit que els de Copec (empresa de gasolina) només carregaven noies. Què hi farem? No ens comprarem pas una perruca!! Seguim esperant i al final ens carrega un altre camió. Viatge genial!! El conductor és el Daniel, de 28, propietari de 3 camions, divertit que ens convida a Corones (cervesa), amb la música "ranchera" a tope i que ens explica que ell, per vacances, fa molt d'autostop també. Ens porta fins a Villa Santa Lucia, per un tram de carretera espectacular: "ripio", curves, muntanyes, llacs, prats immensos, bestiar, rius de color "azul celeste"... Allà, abandonem la carretera austral per a dirigir-nos cap a Argentina. Aquest tram, fins Futaleufú, el fem en bus. (Poc més d'un euro).
Ens toca de nou moure'ns perquè se'ns acaba el viatge i volem arribar a Futaleufú el mateix dia. Estem 1 horeta a la carretera i ens adonem de la diferència entre ser noi o noia fent autostop: un camió es para 100m després de nosaltres, ens pensem que ens vol carregar, hi anem, veiem a baixar 3 noies i el camió marxa pocs metres abans que hi arribem. Les noies ens diuen que li han dit que hi anàvem, però el camioner no li ha interessat. Ja ens havien dit que els de Copec (empresa de gasolina) només carregaven noies. Què hi farem? No ens comprarem pas una perruca!! Seguim esperant i al final ens carrega un altre camió. Viatge genial!! El conductor és el Daniel, de 28, propietari de 3 camions, divertit que ens convida a Corones (cervesa), amb la música "ranchera" a tope i que ens explica que ell, per vacances, fa molt d'autostop també. Ens porta fins a Villa Santa Lucia, per un tram de carretera espectacular: "ripio", curves, muntanyes, llacs, prats immensos, bestiar, rius de color "azul celeste"... Allà, abandonem la carretera austral per a dirigir-nos cap a Argentina. Aquest tram, fins Futaleufú, el fem en bus. (Poc més d'un euro).
 |
| Des del camio |
A Futaleufú
Després de mirar preus a diversos "hospedages", ens quedem al més barat (uns 13€ per persona amb esmorzar). La dona gran que porta, la Juana, no és gaire amable a primera vista, però l'endemà es deixa anar, agafem confiança i ens explica moltes batalletes de la seva família. Hi estem molt a gust. Aquí també coneixem una parella argentina de jubilats que hi han fet nit i ens expliquen els viatges que han fet: creuers per tot el món, brutal. També hem fet una caminadeta per anar a la "piedra del Águila", on l'últim tros no és apte per a gent amb vertigen. La intenció era estar aquí poc més d'un dia però el proper bus per creuar la frontera passa al cap de dos dies i tothom ens recomana fer ràfting. Segons ens diuen, el riu Futaleufú és la meca del ràfting. Així que aquesta tarda ho farem per 55€.
Després de mirar preus a diversos "hospedages", ens quedem al més barat (uns 13€ per persona amb esmorzar). La dona gran que porta, la Juana, no és gaire amable a primera vista, però l'endemà es deixa anar, agafem confiança i ens explica moltes batalletes de la seva família. Hi estem molt a gust. Aquí també coneixem una parella argentina de jubilats que hi han fet nit i ens expliquen els viatges que han fet: creuers per tot el món, brutal. També hem fet una caminadeta per anar a la "piedra del Águila", on l'últim tros no és apte per a gent amb vertigen. La intenció era estar aquí poc més d'un dia però el proper bus per creuar la frontera passa al cap de dos dies i tothom ens recomana fer ràfting. Segons ens diuen, el riu Futaleufú és la meca del ràfting. Així que aquesta tarda ho farem per 55€.
 |
| Cima de la "piedra del Águila" |
 |
| Vistes des d'allà |
Propers passos
Si tot surt com esperem, demà a les 9 agafarem el bus, creuarem la frontera per últim cop i arribarem a Esquel per allà les 11. Voldríem arribar a Bariloche demà (21 de desembre) mateix. Allà 1 o 2 dies i ja cap a Buenos Aires, perquè el dia 26 el Baraut agafa l'avió; jo, l'endemà.
Si tot surt com esperem, demà a les 9 agafarem el bus, creuarem la frontera per últim cop i arribarem a Esquel per allà les 11. Voldríem arribar a Bariloche demà (21 de desembre) mateix. Allà 1 o 2 dies i ja cap a Buenos Aires, perquè el dia 26 el Baraut agafa l'avió; jo, l'endemà.
 |
| El que haurem fet. |
Fent dit estem coneixent a moltíssima gent del país i ens encanta. Ho recomanem àmpliament! ;)
Bé, doncs... Esto... Esto... Esto es todo amigos!! :P
Fins a la propera. I una abraçada a tothom.
Ramon, Niku xic.
Super post!!! M'ha encantat!! Descripció general més petites cosetes d'aquelles que fan gràcia! Lo del ripio, els noms de la gent, que si el vi "El Gato", etc. Mil gràcies per compartir el viatge i message to take home claríssim: a fer dit per Xile!! Jeje!
ResponEliminaOhhh!! Que em posaré vermell i tot!!
ResponEliminaMoltes gràcies pel comentari, per tots els que has fet i pel suport!
Una forta abraçada des de Buenos Aires (que hi hem arribat avui).
PD: imagino que demà farà post el Baraut